I com continua motivat, després de tant de temps, a seguir esquiant amb aquest grau de compromís? Una cosa és fer-ho com una extraescolar, tal com passava al principi (“el crio ha de fer alguna cosa, els caps de setmana”). Doncs de moltes maneres, es veu: disciplina, ambició, competitivitat… i la sensació d’estar a la muntanya, és clar. “Esquiar, mentre pugui, sempre estarà a la meva vida. El sol fet d’estar en contacte amb la neu ja ho és tot.” Oh. Jo també vull parlar així dels fanals de Barcelona.

La neu em porta a dues paraules que poden semblar alarmants i apocalíptiques, però mira, és el que ens ha tocat viure: canvi climàtic. Què farem, Marc, amb el futur de l’esquí. A mi em preocupa, però ell ho veu una mica millor que jo. “És un tema complicat.” I tant, que ho és. “L’esquí de muntanya està derivant cap a proves més aviat curtes, però ara per ara no ens afecta.” Bé. Potser és aquest el gran problema. Sovint no és fins que ja no podem viure com abans que busquem solucions per tornar a allò a què ja no podem recuperar.

Una pot fer tantes coses, però, per ajornar aquest moment… Per exemple, adoptant nous hàbits en l’alimentació, més verds i menys ensucrats, però més sans, també. Això fa el Marc amb els pouches de Salssa: “els faig servir molt habitualment per entrenar”. Per què? Perquè “entrenem moltes hores al dia. Tinc companys que s’alimenten únicament de gels, que al final són sucres i més sucres. I a més”, afegeix, “estan molt bons.” Ens regales les orelles, noi (i ens encanta).